La Costa da Morte en moto: fars, llegendes i la fi del món a Galícia

La motocicleta és un vehicle noble per naturalesa; consumeix poc combustible, ens dona l’oportunitat de viure la ruta en llibertat i sentir el vent, però no totes les rutes es recorren amb els ulls, algunes s’han de recórrer amb l’ànima nua. La Costa da Morte és una d’aquestes rutes que deixen emprenta, amb la seva llum septentrional, els seus penya-segats capritxosos i l’Atlàntic que trenca el continent com si volgués conquerir la terra amb cada onada. Mentre que la Costa Brava ofereix un Mediterrani domat i lluminós, Galícia presenta un paisatge diferent, misteriós, hereu de tradicions celtes i marineres que es perden en la boira. Aquests 150 quilòmetres que uneixen la Corunya i el Far de Fisterra són una oda a desenes de naufragis que porten llegendes i històries més antigues que els nostres calendaris, on cada far que trobem explica relats de supervivència i perseverança.

És una ruta perfecta per al motorista que busca alguna cosa més que revolts i asfalt; carreteres que s’enfonsen en un terreny agrest, sense enfilar-se gaire, però amb pujades i baixades constants, revolts que de tant en tant deixen veure l’oceà, pobles tradicionals envoltats d’agricultura i olor de terra, mar i vegetació. Tot i que hi ha algunes rectes, no és una ruta de gran velocitat, sinó de descobriment pausat, on es van revelant pobles de pescadors, llargues platges i un cap històric batut pel vent. Puja a la moto i prepara’t per recórrer la Costa da Morte amb respecte i admiració, sentint la força de la natura a cada parada. 

Preparació del viatge

El clima gallec és capritxós i canviant com l’oceà que l’acull. En un mateix dia pots trobar sol radiant, pluja fina coneguda com a orballo (orbayu en llengua asturiana) -que mulla molt ràpid-, boira espessa i ratxes de vent fortes. Per això, és essencial equipar-te amb: impermeable d’alta qualitat (obligatori), guants impermeables i tèrmics, i roba per capes per adaptar-se als canvis de temperatura. Les botes d’aigua són essencials, ja que les pluges et poden abraçar en qualsevol moment. 

La millor època per recórrer aquesta ruta és entre maig i juny, o setembre i octubre. En aquests mesos les temperatures són suaus, entre quinze i vint-i-cinc graus, els dies són llargs i l’afluència turística és moderada. El juliol i l’agost ofereixen més hores de sol però també més trànsit, especialment en els accessos a les platges. L’hivern, tot i que dur, té un encant especial per als motoristes experimentats: la Costa da Morte sota la pluja i la boira adquireix una bellesa dramàtica i esgarrifadora, tot i que només és recomanable si tens experiència conduint en condicions adverses. Una experiència que val la pena si comptes amb la destresa suficient. Som-hi. 

De la Corunya al Cap de Fisterra, tram per tram

Tram 1: De la Corunya a Malpica de Bergantiños (45 minuts)

Comencem la ruta a la Corunya, una ciutat marinera amb una geografia i una arquitectura destacables, que cuida un patrimoni únic: la Torre d’Hèrcules, el far romà en funcionament més antic del món. 

Des d’allà, l’elecció és clara per a l’amant de la moto: oblida la ràpida AG-55 de l’interior i agafa la DP 0514 cap a la costa. Aquesta carretera secundària és una joia amagada que serpenteja entre pobles pescadors, petites cales i penya-segats modestos però preciosos. Tot i que més endavant torna a unir-se inevitablement a l’AG-55 a l’altura de Requeixo.

El trajecte travessa Carballo, capital de Bergantiños, abans de descendir cap a Malpica. L’arribada a aquest poble pescador és impactant: el seu port protegit pel cap de Sant Adrià, les seves barques de colors i el seu passeig marítim pel carrer Porto Malpica conviden a una primera parada. Malpica és el lloc perfecte per tastar el primer mos de la gastronomia local: el pop a la feira, les empanades de zamburiñas o un senzill però deliciós filet de rap a la planxa (també conegut com a “rap a la Malpica”).

Abans de continuar, val la pena pujar al muntanya de Sant Adrià, des d’on es divisa una panoràmica espectacular del far que vigila l’entrada. És un avanç del que vindrà: una costa indòmita que s’obre a l’Atlàntic sense pudor. 

Tram 2: Malpica a Camariñas (1 hora)

Des de Malpica, de nou la temptació d’agafar l’AG-55 és gran, però la nostra recomanació continua sent buscar la ruta més costanera; la DP4307 que et portarà cap a la costa, connectant després amb l’AC429 i l’AC433. Aquest tram és potser el més salvatge de tota la ruta. Les carreteres s’estrenyen, l’asfalt serpenteja entre el verd i el mar apareix i desapareix entre boscos d’eucaliptus i pins. No obstant això, també hi ha espai per a rectes tranquil·les. 

El paisatge canvia constantment: en creuar el riu Anllóns a Ponteceso notaràs a la dreta que el riu s’eixampla i dona pas a un delta que uneix amb l’Atlàntic. Des d’allà la ruta va vorejant la costa fins a passar per la platja de Lage i des d’allà torna a enfonsar-se terra endins per l’AC433 que t’acosta a Vimianzo, on val la pena desviar-se per contemplar el castell medieval que domina la vall, si el temps t’acompanya. 

L’arribada a Camariñas és un premi que marca la meitat del viatge. D’entrada ens acompanya el riu gran que després s’obre i es converteix en la Ría da Porto, en un bell delta. Aquest poble és la capital de la punta, una artesania delicada que les camariñanes teixeixen amb paciència infinita des de fa segles. El port pesquer, amb les seves barques pintades de colors vius, és un dels més fotografiats de Galícia. I té la particularitat que si mires de front veuràs clarament Muxía, el proper punt de la ruta. Val la pena destacar també, bastant més al nord seguint la costa, el Cementiri dels Anglesos, un recordatori silenciós del naufragi del vaixell Serpent el 1890, quan la costa traïdora es va cobrar més de cent setanta vides.

Si no has menjat a Malpica, a Camariñas el menjar és obligatori: els percebes, considerats l’or del mar, són aquí dels millors del món. Acompanya’ls amb un peix fresc a la brasa, preferiblement turbot o lluç, i un vi albariño de les Rías Baixas. Si tens temps, visita algun dels tallers de punta i contempla com les puntaires treballen amb una destresa que sembla màgia. Impregna’t de la cultura, que és el moll de l’os d’aquesta ruta. 

Tram 3: Camariñas a Muxía (45 minuts)

Des de Camariñas bastaria amb fer un salt sobre el mar per arribar a Muxía, però no som gegants. Puja a la moto, evita la temptació de la ràpida CP1603 i endinsa’t per les carreteres locals que passen per Leis, Nemancos, Merexo i Muíños abans de connectar amb la DP5201. Aquest recorregut és més lent però infinitament més gratificant. Travesses el cor rural de la Costa da Morte, amb els seus pobles de pedra, els seus hórreos gallecs, els seus camps verds esquitxats de vaques rosses gallegues i aquell silenci només trencat pel vent. Ves amb compte, que aquí hi ha una sola pista i pel camí et pots trobar amb maquinària agrícola. 

La DP5201 t’acosta progressivament al mar fins que Muxía apareix, dominada pel santuari de la Verge de la Barca. Segons la llegenda, la Verge Maria va arribar a la costa de Muxía en una barca de pedra per animar i consolar l’apòstol Jaume en la seva tasca evangelitzadora. Aquesta barca encara es pot contemplar al costat del santuari. El lloc, batut pel vent i les onades, té una càrrega espiritual i mística que emociona fins i tot els no creients. Abans d’arribar al poble, tanmateix, és temptador passar per la Praia de Lourido per fer un bany. 

Muxía és un poble pescador autèntic, gairebé sense turisme de masses. El seu port protegit de les onades, els seus carrers empinats i els seus restaurants de peix fresc són un plaer per als sentits. Aquí has de provar la caldeirada de peix, un guisat tradicional dels mariners fet amb patates, rap, escamarlans i cloïsses, cuinat lentament en caldera de coure. El marisc fresc, especialment les nècores i les centolles, és excepcional.

Abans de continuar, puja al mont Corpiño per tenir una vista panoràmica de la costa. És un bon moment per respirar profundament i sentir la immensitat de l’Atlàntic. Des d’aquí també pots veure Camariñas, d’on veníem. 

Tram 4: Muxía al Cap de Fisterra (1 hora)

L’últim tram és sempre el més esperat i també en aquest cas el més simbòlic. Segueix la DP5201 cap al sud, connectant amb la DP2303 i després amb la VG14 o l’AC445 fins al Far de Fisterra. Aquesta carretera és una muntanya russa de revolts, pujades i baixades que et mantenen en alerta constant, però cada revolt regala una vista diferent de l’oceà. Continua sent una carretera estreta, així que cal extremar la precaució.

El paisatge va canviant a mesura que t’acostes al cap. La vegetació és baixa, resistent al vent salí, i les roques granítiques adopten formes capritxoses. Passes per petits nuclis com Sardiñeiro, un poble de pescadors amb una platja immensa, o Lobelos, des d’on ja es divisa el far a la distància. En l’últim tram de la ruta notaràs que hi va molta gent a peu cap al far, des de Fisterra, a un costat del camí.

L’arribada al Far de Fisterra és un moment emotiu, com si s’acabés un viatge més per dins que per fora. Durant segles, aquest lloc va marcar la fi del món conegut, el lloc on la terra s’acabava i només quedava l’oceà infinit. Els romans l’anomenaven Finis Terrae, i encara avui conserva aquesta aura de lloc sagrat, de punt d’arribada per als pelegrins del Camí de Sant Jaume que volen completar el seu viatge tocant el mar.

El far, construït el 1853, s’alça sobre penya-segats de més de cent metres d’alçada. Les vistes des d’aquí són espectaculars: a l’oest, l’Atlàntic infinit; al nord, la Costa da Morte que acabes de recórrer; al sud, les platges interminables de Corrubedo. Si el dia està clar, és possible veure les Illes Sisargas a l’horitzó.

A Fisterra, el poble, val la pena perdre’s pels seus carrers, visitar l’església de Santa María das Areas, que guarda un Crist de fusta del segle XIV, i per descomptat, menjar. L’especialitat són els brous gallecs, el llacó amb grelos en temporada, i sobretot, el peix i marisc a la brasa. No marxis sense provar la tarta de Santiago o les filloas, unes postres tradicionals gallecs. 

Si tens temps i energia, baixa a la platja de Langosteira, una extensió de sorra de més de tres quilòmetres perfecta per caminar i reflexionar sobre el viatge realitzat. O acosta’t al santuari de Nostra Senyora de la Barca, a Muxía, si no ho vas fer a l’anada, per completar el cercle espiritual d’aquesta ruta. Carrega’t d’aquesta energia solemne que impregna la ruta, que és gairebé un pelegrinatge. 

Consells de seguretat

La Costa da Morte no s’anomena així per casualitat. La seva història de naufragis i accidents és llarga, i tot i que les carreteres han millorat molt, el respecte per la via és fonamental, sobretot aquí. 

• El vent és el primer enemic. La tramuntana i el vent de l’oest poden ser molt forts, especialment en els trams més exposats com l’accés a Muxía o el cap de Fisterra. Les ratxes laterals poden desestabilitzar la moto, especialment si portes maletes o alforges. Redueix la velocitat, agafa el manillar amb fermesa però sense rigidesa, i anticipa les ratxes en sortir de zones protegides o en creuar ponts.
• La pluja i la boira apareixen sense avís. L’orballo gallec, aquella pluja fina i constant, pot mullar l’asfalt i fer-lo extremadament relliscós, especialment les primeres gotes. Les línies blanques de la carretera, les tapes de claveguera i les marques vials es converteixen en gel quan estan mullades. Evita frenar bruscament sobre elles i mantingues una distància de seguretat major de l’habitual.
• La boira és un altre desafiament. Pot aparèixer de sobte, especialment a prop de la costa o a les zones altes, reduint la visibilitat a pocs metres. Encén els llums d’encreuament, redueix la velocitat dràsticament i fes servir com a referència la línia blanca del voral, però sense enganxar-t’hi massa per si hi ha vehicles aturats.
• Les carreteres són estretes i sinuoses. Moltes de les rutes recomanades en aquest article són vies locals amb poc ample, revolts cecs i vorals inexistents. Els cotxes locals coneixen bé la zona i poden circular més ràpid del que s’espera. Mantingues-te sempre pel teu carril, toca el clàxon en els revolts cecs si és necessari, i no et confiïs encara que no vegis trànsit.
• Els animals solts són un risc real a les zones rurals. Vaques, ovelles o fins i tot gossos poden aparèixer a la carretera, especialment a l’alba i al capvespre. Extrema la precaució en els trams que travessen aldees o zones de pastura.
• Finalment, la gasolina. No totes les estacions de servei estan obertes tots els dies, especialment en pobles petits i els diumenges. Omple el dipòsit quan tinguis oportunitat i no esperis a estar en reserva.

Una experiència que transforma

Recórrer la Costa da Morte en moto és alguna cosa més que un viatge. En concloure la ruta alguna cosa haurà canviat dins teu. És una immersió en una cultura mil·lenària, en un paisatge que desafia els elements, en una forma d’entendre la vida marcada per la duresa del mar i la bellesa del salvatge Atlàntic. 

És sentir el vent atlàntic a la cara mentre puges cap al far de Fisterra, sabent que ets a l’últim racó d’Europa, marcat per les cicatrius del temps i la memòria. És assaborir un percebre acabat de collir a Camariñas, entenent per què es considera un manjar. És perdre’s pels carrers de pedra de Muxía, escoltant el so de les onades trencant contra el santuari. És travessar aldees on el temps sembla haver-se aturat, amb hórreos centenaris i fonts de granit.

És, sobretot, entendre per què els celtes creien que aquí hi havia la fi del món i per què els pelegrins segueixen arribant fins a Fisterra per cremar les seves botes i contemplar la posta de sol sobre l’oceà que va més enllà d’on els ulls poden veure. 

Aquesta ruta no és per tenir pressa. És per aturar-se a cada mirador, per parlar amb els pescadors als ports, per assaborir cada plat de marisc com si fos l’últim, per sentir la força de la natura a cada penya-segat. És per recordar que, de vegades, el veritable destí no és arribar a la fi del món, sinó descobrir que el món és molt més gran i bonic del que imaginaves.

No et preocupis si en algun moment perds la ruta, a la Costa da Morte, perdre’s és la millor manera de trobar-se.

Un viatge preparat és un viatge tranquil

Abans d’emprendre aquesta aventura per les carreteres gallegues, és essencial assegurar-se que la teva motocicleta estigui preparada per afrontar el clima atlàntic i les carreteres sinuoses de la Costa da Morte. Revisar els pneumàtics, els frens, la cadena i els nivells és fonamental, però si prefereixes deixar la teva moto en mans de professionals, Rodi Motor Services té tallers al principi de la ruta, a la Corunya. 

Una posada a punt adequada no només et donarà seguretat en els revolts tancats i els trams amb pluja, sinó que et permetrà gaudir plenament de cada quilòmetre d’aquesta ruta llegendària, sabent que la teva companya de viatge està en perfectes condicions per arribar fins a la fi del món. I, el més important, tornar.