De Pamplona a Bilbao en un dia per Aralar, Aizkorri-Aratz i Urkiola

Hi ha un punt en què la conducció deixa de ser el simple exercici de prémer l’accelerador i guiar el volant, en què sembla que els pneumàtics van llegint un codi secret a la carretera que ens porta a la destinació, mentre avancem per una successió de revolts i rectes. En aquest cas, a més, afegim a l’experiència allò que es veu per la finestra: serres arrodonides, prats d’altura, parets de pedra calcària, valls que es tanquen cap al Cantàbric. Ens espera una ruta emocionant.

Avui decidim explorar la zona nord-est d’Espanya, situant el punt de partida a Pamplona, capital de Navarra, una ciutat amb caràcter i tradició. Des d’allà, sortim amb la primera llum del matí per sortir de l’altiplà en direcció a les muntanyes, on l’aire canvia i el prat guanya terreny. En el traçat proposat travessarem tres parcs naturals: Aralar, Aizkorri-Aratz i Urkiola, cadascun amb una història geològica i una personalitat diferent, per acabar la ruta a Bilbao, capital de Biscaia, a la comunitat autònoma del País Basc. Tant el punt de partida com el punt d’arribada són ciutats amb una oferta cultural que convida a quedar-s’hi.

Així que siguem honestos: aquesta és una ruta per a matiners. La distància directa entre les dues capitals és relativament curta, amb prou feines dues hores d’autopista si es fa per un traçat directe, però els desviaments cap als parcs converteixen la jornada en una altra cosa, en un d’aquells dies en què poses realment a prova el teu esperit explorador. A canvi de l’esforç, el premi és un recorregut complet per la muntanya basca: prats i bordes a Aralar, pedra calcària i santuari a Aizkorri-Aratz, silenci i grans parets rocoses a Urkiola.

Recorrerem la ruta tram a tram, guiant-te per les carreteres en cada punt, perquè puguis repetir-la i afrontar el repte, o adaptar-la al teu propi ritme. I et fem un advertiment: quan et trobis davant de la ria de Bilbao probablement entendràs per què la majoria recomana quedar-se a dormir a la ciutat, per continuar coneixent-la l’endemà, abans d’emprendre el retorn a Pamplona. Així que preparem l’equip, la ruta i la ment per a l’aventura.

Preparació del viatge

Per evitar confusions, el millor és revisar els números. La ruta completa, amb els tres desviaments cap als parcs, suma al voltant de 240 km i entre 4 i 5 hores de conducció neta. A això cal afegir-hi les parades: una caminada i una visita a cada parc, la compra del formatge, el cafè, les fotos que no estaven previstes. El resultat és una jornada de deu a dotze hores, i per això insistim en la sortida matinera: deixar Pamplona cap a les 07:00 h és la diferència entre gaudir d’Aralar amb la boira aixecant-se i arribar-hi quan el sol ja és ben alt.

Pel que fa a l’equipament, no hi ha grans misteris, però sí detalls que marquen la diferència. No és com la ruta de la Costa da Morte, ni com la ruta dels Pirineus; té les seves pròpies recomanacions: calçat còmode i amb bona adherència que aguanti herba, fang i pedra, perquè la muntanya basca humida ho és fins i tot a l’agost. Una capa d’abric i una jaqueta impermeable sempre a la motxilla; encara que el dia es llevi serè a Pamplona, la zona cantàbrica té el seu propi clima i els ports solen rebre una pluja fina que no sempre apareix a les previsions, ja que es tracta d’una nuvolositat molt baixa i poc densa. Aigua, alguna cosa per fer un pícnic i també diners en efectiu a la butxaca, perquè moltes bordes venen formatge a la manera de sempre, sense datàfon i sense cartell, amb una campaneta i una persona que sap el que fa.

El clima mereix un paràgraf propi, perquè és un dels aspectes tècnics de la ruta. Sortim de Navarra amb un clima més continental, sec i de contrastos, i en pocs quilòmetres entrem de ple en una zona de clima atlàntic. A la primavera i la tardor, els parcs mostren els seus colors més bonics, però també el seu clima més inestable; a l’estiu, els dies són llargs i la calor és menys intensa a les zones elevades, tot i que la boira de primera hora a Lizarrusti o a Urkiola és gairebé una cita fixa. Convé mirar la previsió la nit anterior i acceptar que en aquest país el clima forma part del paisatge.

Finalment, dos apunts tècnics sobre el cotxe i la carretera. L’AP-636 i els trams guipuscoans de l’AP-1 tenen peatge mitjançant el sistema Bidegi, amb pagament electrònic per lectura de matrícula o dispositiu, així que és bo conèixer-ne el cost i portar la matrícula neta. I tot i que l’asfalt de les carreteres de muntanya està en general en molt bon estat, com assenyalen molts viatgers, hi ha trams estrets i revolts sense visibilitat on convé conduir amb tranquil·litat i precaució. Omple el dipòsit a Pamplona o a Beasain, revisa les pressions i els frens abans de sortir i descarrega els mapes al telèfon, perquè a les zones altes dels parcs la cobertura apareix i desapareix al seu aire. Recorda que al centre de Pamplona podràs trobar dos tallers Rodi Motor Services on pots fer una revisió abans del viatge. Mai no està de més. Ara, som-hi!

Primer tram: de Pamplona al Parc Natural d’Aralar (55 minuts de conducció + 1,5 h de passeig)

El primer tram és important no sempre pel paisatge, sinó perquè marca el to de la jornada. La d’avui és una ruta especialment llarga, així que es recomana començar amb energia. L’AP-15 surt de Pamplona encara adormida i, en un quart d’hora, ens deixa a Irurtzun, on l’A-10 s’endinsa per la vall de Sakana entre les serres d’Aralar i Andia. És una autovia que travessa la vall, amb els pobles de la Barranca desfilant a un costat i la muralla verda d’Aralar creixent cap al nord. Es gaudeix molt més quan saps a través de quin espectacle geogràfic t’estàs obrint pas. Passat Etxarri-Aranatz, a Arbizu, la carretera passa a ser la NA-120 i comença la part seriosa: una pujada suau entre fagedes que guanya altura sense pressa i ens deixa al port de Lizarrusti, el límit entre Navarra i Guipúscoa i una de les portes del parc.

A Lizarrusti, la carretera canvia de nom i es converteix en la GI-2120. Baixem uns quilòmetres pels barris alts d’Ataun fins a arribar al desviament d’Arrondo, que és el que ens interessa: una carretera estreta i amb molt d’encant que puja al coll d’Urkillaga i s’endinsa de ple al cor d’Aralar, als voltants de l’embassament de Lareo. En poc més d’una hora de moto des de Pamplona aparquem entre prats, amb l’aigua de l’embassament que s’entreveu entre els arbres i les pastures pujant cap als cims.

Aralar és exactament el que expliquen aquells que l’han visitat: un lloc on es poden fer infinitat de rutes. Nosaltres, ambel temps limitat de què disposem, triem un passeig curt pels voltants de Lareo: una volta tranquil·la entre bordes, ramats que pasturen lliurement i fagedes, amb el so constant dels esquellots i la llum canviant amb cada núvol. Fins i tot en versió curta, el parc ofereix el més característic del seu paisatgel: l’ondulació de la pastura sobre el carst, les bordes repartides com punts d’un relat i l’horitzó de cims que marquen la frontera entre Navarra i Guipúscoa.

Les bordes són, a més, l’altra gran cita de la parada. En aquest costat del parc, als peus del Txindoki, encara hi ha qui elabora formatge amb els gestos de sempre, i és possible comprar-lo directament, als productors de la zona. Val la pena endur-se una peça embolicada per al viatge: pocs records de viatge són tan autèntics com un formatge que no ha sortit de la muntanya que el va veure néixer. Una viatgera que vam llegir abans de venir ho resumia amb gràcia: a Aralar es poden observar diferents bordes, comprar formatge als peus del Txindoki i, en connectar amb Navarra, els paisatges canvien i tot és preciós. Ho confirmem punt per punt.

Amb el formatge al maleter i després de la caminada, desfem el camí fins a Arrondo, on la GI-2120 ens espera per continuar la ruta. Entre parada i passeig, el primer parc s’endú unes dues hores i mitja del matí, ben invertides. Aralar queda enrere i, al davant, el segon.

Segon tram: d’Aralar a Aizkorri-Aratz (1 h 15 min de viatge + 1 h 15 min de passeig)

El segon tram és curt en quilòmetres, pro plè de contrastos. Sortim per la GI-2120, que després de Beasain i Ormaiztegi es converteix en l’AP-636. L’AP-636, l’autovia de Deskarga, travessa el cor de Guipúscoa amb la fluïdesa característica d’aquestes viess, i a Bergara enllacem amb l’AP-1. Poc després arriba el desviament a l’esquerra que ens interessa: la GI-2630, que, després de deixar enrere Oñati, comença a pujar, i amb cada revolt canvia el to del paisatge. El prat d’Aralar queda enrere; al davant s’obre el paisatge calcari d’Aizkorri-Aratz, més dur, més vertical, més dramàtic.

L’arribada a Arantzazu és un d’aquells moments que justifiquen el dia sencer. El santuari de la Mare de Déu d’Arantzazu apareix al fons de la vall, unit a la muntanya, imponent, i l’adjectiu és d’una viatgera que el va visitar abans que nosaltres, tot i que no podríem definir-lo millor: el conjunt arquitectònic sembla sorgir de la mateixa roca. La basílica contemporània, amb les seves portes de Chillida i els apòstols d’Oteiza, desconcerta qui espera un santuari convencional: aquí l’art d’avantguarda i la fe de segles conviuen amb una naturalitat que només es dona en aquest país.

El parc, a més, està molt ben cuidat i és bellíssim, amb asfalt en bon estat i alguns trams més estrets, i ofereix infinitat de recorreguts per a qui arriba amb més temps que nosaltres. Ens conformem amb un passeig breu pels voltants del santuari, entre fagedes i miradors sobre les gorges de la vall, amb les parets del massís d’Aizkorri com a teló de fons. És el massís que dona nom al parc i que amaga a les seves entranyes alguns dels sistemes de coves més profunds de la península; vist des de baix, amb la tarda encara lluny, imposa aquella barreja de respecte i grandiositat que tenen les grans muntanyes.

Abans d’arrencar, una última mirada als pobles del camí. Oñati (o Oñate), amb la seva plaça elegant i la seva universitat, és un d’aquells pobles bonics que la ruta deixa com a promesa per a un altre dia, i la mateixa GI-2630, entre Legazpi i Oñati, funciona com una petita antologia de la muntanya mitjana basca: caserius, molins, castanyers, boira que puja de les valls. Però el dia no perdona i ens espera la següent parada de la ruta. Tornem a l’AP-1 amb la sensació de deixar alguna cosa pendent, que és la millor manera d’anar-se’n d’un lloc com aquest: amb la promesa de tornar.

Tercer tram: d’Aizkorri-Aratz a Urkiola per l’A-623 (2 h i 10 min en total)

El tercer tram comença amb un retorn que podria semblar un pas enrere al mapa, però no ho és: tornar a l’AP-1 en direcció a Miñano i Vitòria és la manera daccedir l’A-623 des del sud i travessar el Parc Natural d’Urkiola pel seu port, que és exactament el que buscàvem. El canvi de província es nota a l’horitzó: Àlaba s’obre amb els seus camps i el seu ritme més pausat, i l’A-623 comença aviat a guanyar altura entre rouredes i fagedes, primer cap a Otxandio i després cap al port.

Urkiola és el més íntim dels tres parcs. Destaca pel seu paisatge muntanyós, el seu santuari i les impressionants vistes de l’Anboto, la gran muntanya del Durangaldea i morada, segons la tradició, de la deessa Mari, la senyora més antiga de la mitologia basca. El lloc té aquella qualitat que una visitant va descriure millor que ningú: és un d’aquells indrets on ve de gust quedar-s’hi una estona més.

Vam fer el que ella va fer i el que recomanem a qui arribi amb el temps tan ajustat com nosaltres: passejar sense pressa pels racons que envolten el santuari, seure una estona a contemplar l’entorn, escoltar el silenci. L’espai està molt ben cuidat, amb senders agradables, i l’aigua, la vegetació i el silenci fan la resta. No és estrany trobar-se amb ciclistes pujant el port amb aquell ritme tranquil de qui ja ho ha fet moltes vegades, perquè per als amants del ciclisme aquesta pujada és una cita imprescindible. I al costat del santuari, la pedra situada davant del santuari, al voltant de la qual, segons la tradició, cal fer diverses voltes per trobar parella, afegeix al passeig un somriure que no esperàvem.

La baixada cap a Durango per la BI-623 és el comiat de la muntanya. La carretera perd altura entre pinedes, la vall s’obre i, amb ella, arriba el primer trànsit de la tarda. A Durango enllacem amb l’AP-8 amb la sensació que el dia entra en el seu últim capítol i que la muntanya, enrere, comença a convertir-se en record. El cansament ens trepitja els talons.

Últim tram: de Durango a Bilbao per l’AP-8 i la N-637

L’últim tram és breu i ple de petits detalls. L’AP-8 discorre entre turons verds i, a l’altura d’Amorebieta, voreja el Belatxikieta, aquella muntanya modesta i estimada per la gent de la zona, un clàssic de les passejades locals. Vista des del cotxe, amb la llum ja baixa de la tarda, sembla el comiat de la muntanya: un petit cim que sembla observar el trànsit, com si el país volgués recordar-nos que aquí, a pocs minuts de l’asfalt, sempre hi ha un sender que puja cap al silenci.

Poc després, enllacem amb la N-637 i el paisatge canvia de pell: polígons, pobles, la densitat creixent de la metròpoli. I aleshores, gairebé sense avís, apareix Bilbao, amb la seva ria, els seus ponts, la seva barreja de ferro i avantguarda. El contrast és l’acord final de la ruta: comencem el dia entre les pastures d’altura de Navarra i l’acabem davant d’un dels paisatges urbans més vius del nord. Poques rutes concentren tant en tan pocs quilòmetres. I ens faltarien paràgrafs i pàgines per parlar de tot el que vam trobar a Bilbao. És un lloc que mereix més d’una visita a la vida.

Consells de seguretat

Una ruta així, amb autopista i muntanya el mateix dia, demana algunes idees clares de seguretat, especialment si es fa en moto, perquè el conductor està més exposat a les condicions de la carretera.

• La primera té a veure amb la moto: abans de sortir convé revisar les pressions i el desgast dels pneumàtics, els frens, la tensió i el greixatge de la cadena, les llums i els nivells, perquè les baixades de Lizarrusti i d’Urkiola són llargues i exigeixen a la mecànica més que mil quilòmetres d’autopista. Si no recordes quan va ser l’última revisió, és recomanable fer-la abans d’emprendre el viatge, i sempre és millor que aquest recordatori aparegui al taller que no pas al voral d’una carretera de muntanya. Demana cita amb Rodi a Pamplona abans del viatge.

• La segona té a veure amb la conducció als parcs. Cal entrar-hi amb una atenció especial: trams estrets, revolts sense visibilitat, trams sense línia central i, sobretot, altres usuaris de la via i possibles animals, com els ciclistes que pugen els ports i el bestiar que travessa o pastura al marge de l’asfalt. Sobre dues rodes, la grava, el fang o la fulla humida a la vora de la calçada requereixen una precaució especial, perquè allò que un cotxe gairebé no nota, una moto ho sent tot. Extrema la precaució davant la presència d’animals i ciclistes i respecta sempre les normes de prioritat de pas, encara que no ho digui cap cartell. No es tracta d’anar a poc a poc per por, sinó d’anar a la velocitat adequada a les condicions de la via i amb la paciència com a part de l’equipament.

• La tercera té a veure amb el clima i la llum. La boira als ports pot reduir la visibilitat en pocs minuts, i l’asfalt humit sota l’ombra de les fagedes s’asseca lentament fins i tot amb sol; en moto, cada grau de temperatura i el motorista nota directament els canvis de temperatura i la pluja, així que convé dur l’equipament per a la pluja a mà encara que el cel digui el contrari. Convé planificar les parades per no arribar als descensos quan es faci fosc i, si el dia es torça, el més assenyat és escurçar el pla: cap parc no es mourà del lloc i la ruta continuarà aquí la temporada vinent. A peu, el mateix: no sortir dels senders senyalitzats, portar aigua i alguna peça d’abric, i informar algú de l’itinerari previst si t’allunyes de la moto més d’uns minuts.

• I l’última, que també és de seguretat encara que no ho sembli: el descans. Una jornada de deu o dotze hores de conducció i visites a la muntanya és un dia preciós, però també exigent, i en moto el cansament arriba abans: el vent, el soroll i l’atenció constant desgasten sense que un se n’adoni. El cansament és l’únic enemic que no apareix als mapes. Fes més pauses de les que creguis necessàries, hidrata’t, estira l’esquena i els canells i, si al final del dia el cos demana llit a Bilbao, escolta’l. La carretera t’ho agrairà l’endemà al matí.

L’esperit de la ruta

Si haguéssim de resumir en una idea l’esperit d’aquesta jornada, diríem que és un viatge que es llegeix d’est a oest i que comença a Navarra, que és on comença tot: a l’horitzó ample, a la llum primerenca, en aquell caràcter de terra de pas que té Pamplona. A partir d’aquí, la ruta és un descobriment progressiu de la muntanya: les pastures d’Aralar, la pedra calcària d’Aizkorri-Aratz, el silenci d’Urkiola, tres maneres de ser muntanya que s’expliquen i es completen en un mateix dia i que acaben trobant el seu contrapunt a la ria. És com mirar de prop i amb atenció la geografia gairebé completa de la regió en menys de 12 hores de viatge.

La lectura més transparent de la jornada és simple: després d’un dia tan esgotador, el més assenyat és quedar-se una nit a Bilbao. La ciutat ofereix el millor epíleg possible, amb els seus pintxos, la llum de la tarda sobre la ria i aquella passejada sense pressa que el cos demana abans de tornar a casa. Qui dormi a Bilbao descobrirà, a més, que la ruta té un regal amagat: l’endemà al matí, amb el cafè tranquil i la ciutat despertant-se, abans d’emprendre el retorn. És el premi final, que corona l’experiència.

Només ens queda una última paraula abans que surtis. Una ruta així es gaudeix amb més tranquil·litat quan la moto ha passat una revisió a consciència, i per això et convidem a acostar-te als tallers de Rodi Motor Services abans d’emprendre el viatge: una posada a punt dels pneumàtics, els frens, la cadena i les llums és la millor preparació possible per a un dia de muntanya i autopista. Amb la moto en forma i la ruta al telèfon, només et quedarà una tasca: matinar. La resta la posen els espectaculars paisatges del nord de la península.